Notícies

Al parc

Reflexió del 13 de juny de 2018


 

Quan Elia acabava el segon any a l'Espai Familiar de Colors, va anar al parc per primera vegada amb Elisa, sa mare. Elia volia pujar al tobogan però un grup de xiquets més majorets havien organitzat carreres de pujades i baixades entre crits i rialles. Elisa li va dir a la xiqueta: anem a buscar un altre joc. A Elia li va agradar molt l'engronxador i sa mare pensava: «sort que no ens ha calgut competir».
 
En això que es va apropar un xiquet, va espentejar a Elia sense cap motiu i Elia va plorar. Elisa va estar a punt de dir-li a la seua filla: «torna't, si et peguen, tu també has de pegar». Pero no ho va fer. Elisa li va dir molt seria al desconegut que arribava a la carrera sense mare ni pare que el vigilara: «no li pegues, això fa mal». El xiquet va mirar aquella dona tan alta i tan seria i va parar en sec. Dirigint-se a Elia amb un sonriure a poc a poc es va acostar i li va donar la maneta. A Elia se li va iluminar la careta. S'havien fet amics.

 

 

 

A partir de 9 mesos

 

Reflexió del 28 de maig


Lina i Lena, 2 bessonetes de casi 2 anys, arribaven sempre contentes a l'Espai Familiar en un carret d'una sola plaça. Si Lina venia asseguda; Lena, dreta i era tornar era Lena la que anava asseguda. Sa mare ho havia establert de forma equitativa, no hi havia dubte i no hi havia discussió.

Anton i Tonet, 2 bessons de 20 mesos discutien un matí per una pilota. Sa mare els deia: «jo ho puc solucionar això però si ho resoleu entre vosaltres, millor». Probablement els xiquets no entenien les paraules, però copsaven la serenitat de sa mare davant el conflicte i es contagiaven de pau. En pau es posaven ràpidament d'acord.

Han passat uns quants anys i quan els trobem ens alegra saber que conserven la mateixa serenor en una adolescència pacífica.

Ara ve el tercer cas, un cas actual d'un pare que pateix. Acompanya la seua filla Teresa des que es va quedar a l'atur. Diu que està sempre enfadat amb la xiqueta, amb la dona i amb Tea, la filla major i pregunta: «quan es pot començar a educar als fills, a ensenyar el que està bé i allò que està malament?. És que les nostres filles ens fan quedar malament allà on anem: criden, no paren quietes, s'alcen de la taula, ho toquen tot. Algú em pot dir quan es pot començar a ensenyar-los a comportar-se?»
És una pregunta clara, permet una resposta curta i una reflexió llarga.

A partir dels 9 mesos tota criatura sana ja és capaç de parar quan li dius «NO». Pero educar és molt més que dir NO. Eduquem els nostres fills des que naixen. Eduquem amb el nostre comportament, amb paraules i amb l'exemple. Si el pare i la mare estan bé, si tenen serenitat, si parlen i es posen d'acord en les normes de la família, si fan allò que diuen que s'ha de fer, educar no és tan difícil.


 

Que bé ARA! O que malament ARA!?

Reflexió del 21 de maig


Han sigut interessantíssims els exemples que les famílies han aportat a la nostra “Escola de mares i pares” després de la reflexió sobre “que bé o que malament” de la setmana passada. Els volem compartir perquè han afegit una nota personal de sinceritat admirable.

Totes les persones de tots els grups estàvem d'acord en que sempre es pot vore “el got mig buit o el got mig ple”. La dificultat arriba quan el mateix got no el veiem igual de ple si canvien les circumstàncies.

Exemple 1. Una mare diu:

He ensenyat la meua filla a vestir-se a soles i, encara que li coste, com m'agrada que aprenga a ser independent i autònoma, tinc molta paciència. Però... Quan estem a punt d'eixir de casa, vaig amb presses i la xiqueta vol posar-se ella a soles la jaqueta, no ho puc soportar.

Un avi del grup tenia la solució: començar a preparar-se amb molt de temps, perquè no se li pot explicar a una criatura de menys de 2 anys “ara sí que vullc que ho faces tu, ara no vullc”.

Exemple 2. Un pare diu:

A mi m'agrada que el meu fill aprenga a manejar el comandament de la tele, el veig tan menut i tan sabut... fa coses que jo a la seua edat no sabia fer i vull que siga intel·ligent. Però la meua dona no li'l deixa tocar perque diu que el pot trencar i que no són coses perquè juguen els xiquets i a ella no li fa cas i la meua dona s'enfada i el xiquet al final plora perquè ella li'l furta.

Una àvia tenia la solució: poseu-vos d'acord el pare i la mare i no mostreu contradiccions davant els vostres fills. No patisques que encara que, ara que és xicotet, no li deixeu tocar el comandament de la tele, igual aprendrà a ser intel·ligent jugant amb joguines apropiades.

En canvi és important que ara aprenga que alguns objectes de la casa no són per a jugar i algunes coses no es poden fer.

Exemple 3.

Un pare que ve a l'Espai Familiar amb el seu fill de casi 3 anys explica anècdotes de la menudeta de 5 mesos. Diu que el preocupen els “arrebatos” de les persones majors que la cuiden. Exemple: està la xiqueta a gust al bres mirant-se les manetes o descobrint els seus peuets o seguint el moviment del mòbil tranquil·lament. Arriba una visita i diu cridant “ai que rebonica és”, la treu de la cuna i l'agafa al braç.

Explica el pare que ell considera també aquesta situació de “Ara NO”. Ara no toca interrompre el pensament de la criatura, tallar el seu desig d'observar i de conéixer per ella mateixa el seu cos i el seu entorn. Diu que ells havien sigut molt cuidadosos amb el fill major en aquest sentit. Quan el xiquet mostrava inquietud sí que l'agafaven per a donar-li menjar, per a jugar, per a abraçar-lo o cantar-li una cançoneta de bressol. Però que sabien esperar. Ara, en la mateixa situació quan la menudeta està al bres, no ho estan fent igual i ell creu que el canvi d'actitud dels majors tindrà conseqüències.

Responem que, efectivament, a totes les edats hauríem de ser capaços d'observar i respectar el moment de la criatura. Els infants s'habituen al comportament de cada casa des de menudets. I moltes vegades, quan les criatures creixen, no ens agrada el que fan i que, sense voler, nosaltres mateixos els hem ensenyat. De fet, és freqüent que les mares es queixen “només vol estar al braç” sense adonar-nos que érem nosaltres els que varem traure del bres a la xiqueta per agafar-la al braç quan no calia.

Moltes gràcies, famílies, per tants exemples i reflexions.

 


 

 

Avui a les 17.30 h estarem al Raval Universitari 

16 de maig